01 oct. El cost de la insularitat no pot recaure sobre els ajuntaments de Menorca
El Ple de l’Ajuntament de Maó aprova per unanimitat la moció d’Ara Maó perquè l’Estat compensi també les administracions menorquines pel sobrecost de la insularitat
El fet insular no és una qüestió abstracta ni una simple singularitat geogràfica. Té conseqüències directes sobre la vida de les persones, sobre l’activitat econòmica i també sobre el funcionament de les administracions públiques.
Viure i prestar serveis a una illa implica assumir uns costos que no tenen els territoris continentals. I en el cas de Menorca, aquesta realitat encara és més accentuada per la doble insularitat, que es tradueix en dificultats específiques en àmbits tan essencials com l’accés a l’habitatge, la mobilitat, el transport o la captació de professionals.
Per això, des d’Ara Maó consideram que el reconeixement del fet insular no pot quedar reduït a declaracions institucionals. Ha de traduir-se en mesures concretes que compensin els sobrecostos que genera la insularitat.
Aquesta és la raó de la moció que el nostre grup va presentar al Ple de l’Ajuntament de Maó i que va ser aprovada per unanimitat.
Durant el mes de juliol de 2026, el Govern de l’Estat va aprovar l’actualització de les indemnitzacions per residència del personal del sector públic estatal destinat a les Illes Balears, amb efectes econòmics des de l’1 de juliol.
Més enllà del debat sobre com es distribueixen aquestes compensacions entre els diferents grups professionals —un debat que consideram necessari—, hi ha una qüestió que ens sembla especialment significativa: l’Estat reconeix explícitament que la insularitat genera un sobrecost que s’ha de compensar.
Les noves quanties mensuals per al personal destinat a Menorca, Eivissa i Formentera arriben als 697,67 euros per al subgrup A1, 502,35 euros per al subgrup A2, 405,10 euros per al C1 i 297,91 euros per al C2.
Es tracta d’una actualització que respon, entre altres factors, a l’evolució de la realitat socioeconòmica de les illes i a les dificultats derivades de l’accés a l’habitatge.
I si això és així per al personal de l’Administració General de l’Estat, la pregunta és evident: què passa amb els treballadors del Consell Insular i dels ajuntaments?
Perquè els serveis públics essencials que rep la ciutadania menorquina no els presta únicament l’Estat. Una part molt important és responsabilitat del Consell i dels vuit ajuntaments de Menorca.
Per tant, el sobrecost de la insularitat també afecta directament aquestes administracions.
Aquesta és la qüestió central de la nostra proposta.
L’aplicació dels increments dels complements o indemnitzacions d’insularitat al personal del Consell i dels ajuntaments de Menorca representarà un increment estructural de diversos milions d’euros anuals per a les administracions de l’illa.
La quantia definitiva encara s’ha de determinar, però algunes estimacions situen aquest impacte en l’ordre dels 9 o 10 milions d’euros anuals per al conjunt de Menorca.
En el cas de Maó, les previsions apunten a un increment de la despesa de personal proper als 2 milions d’euros l’any 2027.
És una despesa estructural. No és una despesa puntual que desaparegui l’any següent.
I aquí és on consideram que cal actuar.
Perquè no té sentit que l’Estat reconegui que la insularitat genera un sobrecost, compensi aquest sobrecost al seu propi personal i, al mateix temps, deixi que siguin els ajuntaments i els consells insulars els qui assumeixin íntegrament l’increment de despesa derivat d’aquest mateix fenomen.
No podem fer que el cost de compensar una desigualtat territorial recaigui sobre els mateixos territoris que pateixen aquesta desigualtat.
Els ajuntaments menorquins tenen una capacitat financera limitada i, al mateix temps, han de prestar serveis públics que sovint tenen uns costos estructuralment superiors als d’altres territoris.
Si aquests nous costos de personal s’han d’assumir exclusivament amb els pressupostos municipals, només hi ha diverses alternatives: disposar de menys recursos per a altres serveis, reduir la capacitat inversora o incrementar la pressió fiscal.
I cap d’aquestes conseqüències hauria de ser el preu que pagui Menorca per una realitat que no ha provocat i que és reconeguda legalment i institucionalment: el fet insular.
L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears estableix els principis d’autonomia financera i suficiència de recursos dels consells insulars, mentre que el marc constitucional reconeix també l’obligació de l’Estat d’atendre les circumstàncies derivades del fet insular.
Per tant, no estam demanant un privilegi.
Estam demanant igualtat d’oportunitats entre territoris.
Des d’Ara Maó no qüestionam l’actualització de les compensacions d’insularitat del personal públic estatal. Al contrari: consideram que és una mesura necessària, justa i llargament reivindicada.
El que plantejam és una qüestió de coherència.
Si es reconeix que la insularitat dificulta la captació i la retenció de professionals i encareix la prestació dels serveis públics, aquesta realitat s’ha de tenir en compte independentment de quina administració sigui responsable del servei.
Perquè un ciutadà de Maó no deixa de necessitar un servei públic perquè el treballador que l’ha de prestar depengui de l’Ajuntament en lloc de l’Estat.
La insularitat és la mateixa.
El sobrecost de viure a Menorca és el mateix.
Les dificultats per trobar habitatge són les mateixes.
I les dificultats per captar i retenir determinats professionals també són les mateixes.
Per tant, la compensació també ha de ser coherent.
La nostra moció també posa l’accent en una realitat que sovint queda diluïda quan es parla de les Balears com un únic territori insular.
Menorca té unes circumstàncies específiques derivades de la doble insularitat.
La distància respecte de Mallorca, la menor dimensió del mercat laboral, les dificultats per trobar determinats perfils professionals i els problemes d’accés a l’habitatge fan especialment difícil garantir determinats serveis públics.
Això afecta hospitals, serveis socials, administració, educació, emergències i molts altres àmbits.
Per això reclamam que qualsevol mecanisme de compensació que es posi en marxa tengui en compte aquestes particularitats.
No es tracta només de compensar la insularitat.
Es tracta de compensar adequadament la realitat específica de cada territori insular.
El fet que la proposta d’Ara Maó hagi estat aprovada per unanimitat pel Ple de Maó és important.
Perquè aquesta no és una qüestió de partit.
És una qüestió que afecta la capacitat de les administracions menorquines per garantir els serveis públics que necessita la ciutadania.
L’acord reclama al Govern de l’Estat que estableixi un mecanisme específic, estable i suficient de compensació econòmica per al Consell Insular i els ajuntaments de Menorca.
També demana que aquesta compensació s’actualitzi anualment en funció de l’evolució dels complements d’insularitat i del nombre d’empleats públics afectats, de manera que el sobrecost no acabi traduint-se en menys serveis, menys inversió o més pressió fiscal.
Al mateix temps, demanam al Govern de les Illes Balears que defensi aquesta reivindicació davant l’Estat i que actuï conjuntament amb el Consell i els ajuntaments de Menorca.
I també plantejam que la reivindicació es traslladi a la FELIB i a la FEMP, perquè pugui existir una posició conjunta de les administracions locals de les Illes Balears.
El principi que defensam és molt senzill: qui reconeix un sobrecost derivat d’una desigualtat territorial ha de contribuir a compensar-lo.
No podem acceptar que la compensació de la insularitat acabi convertint-se en un problema financer per als territoris insulars.
No podem tenir administracions de primera i de segona.
I no podem demanar als ajuntaments que prestin els mateixos serveis que altres territoris amb menys recursos i, al mateix temps, que assumeixin íntegrament els costos addicionals derivats de viure i treballar en una illa.
L’aprovació unànime de la moció és un primer pas.
Ara toca que aquesta unanimitat es transformi en una reivindicació política compartida i que arribi fins al Govern de l’Estat.
Perquè la insularitat no és un privilegi que Menorca reclama. És una realitat que Menorca pateix i que ha de ser compensada.
No Comments