Defensam l’autonomia financera municipal, segrestada per la Llei Montoro i la regla de despesa

18 abr. Defensam l’autonomia financera municipal, segrestada per la Llei Montoro i la regla de despesa

Els ajuntaments no poden comptar amb tots els seus propis recursos, encara que, com és el cas de Maó, complesquin l’estabilitat, mantenguin un reduït nivell de deute, estiguin al corrent de pagament a proveïdors a menys de 30 dies i no tenguin dèficit estructural

Tot i el Real Decret 1/2018 de 23 de març, que prorroga per al 2018 la possibilitat de destinar part del superàvit de les corporacions locals per a inversions financerament sostenibles, com ha sortit a la premsa en les darreres setmanes i del qual s’ha fet ressò el Ministeri d’Hisenda com un gran favor als ajuntaments, aquest no és més que una cortina de fum. Primera perquè aquesta pròrroga no és nova i es va aplicant des de 2014. I segona, perquè la veritat és que els ajuntaments continuen sense poder disposar en llibertat ni del seu propi superávit de l’any tancat anterior, ni tampoc dels romanents de tresoreria d’anys anteriors, que no estan inclosos en aquesta “pròrroga”. Les fil·ligranes que s’han de fer per poder comptar amb tots aquests recursos estalviats per retornar-los al mateix municipi en noves inversions, si la norma estatal no canvia, són certament complicades i, moltes vegades, inviables. En el cas de Maó aquesta xifra de romanents acumulats d’anys anteriors pot estar al voltant de 7,5 milions d’euros.

Les xifres de l’Ajuntament de Maó no parlen d’altra cosa que d’una gestió municipal acurada, d’una disminució del deute (dels 11,4 MEUR de tancament a 2015, que ja està molt per davall del límit legal, als 6,8 MEUR), d’un escurçament del període de pagament a proveïdors, a la vegada que hi ha hagut una puja general en inversions i despesa. Però això no serveix per a res, perquè segueix sense poder comptar amb tots els seus diners. I és que la Llei de finançament local és profundament injusta. L’estat dóna permís per gastar els diners que són de tothom i a més diu en què. Però, tot i així, continua limitant la despesa i la inversió dels ajuntaments per davall d’una taxa de referència basada en el PIB a mitjà termini, que és completament inexacta i arbitrària. Els ajuntaments són les administracions que més han davallat el deute, mentre que les altres administracions (autonòmiques i estatal) l’han apujat.

La regla de despesa, a què s’han de sotmetre tots els ajuntaments, suposa un limit en la despesa i només és possible superar aquesta taxa si l’entitat augmenta els seus ingressos de caràcter permanent, o sigui i traduït en pla, si l’entitat local apuja impostos via ordenança. Tot al contrari que el PP preconitza en els seus discursos tan suposadament liberals. Els grans ajuntaments de l’Estat (Madrid, Barcelona, València, Saragossa, i d’altres també d’envergadura) han manifestat per activa i per passiva les greus conseqüències d’aquestes polítiques d’austeritat contra els que ofereixen uns serveis més directes al ciutadà, a la vegada que són els que representen, amb la seva gestió honesta, una millora més clara de la recuperació econòmica.

Entenem que la regla de despesa ha de desaparèixer per als ajuntaments complidors i sanejats com el nostre, o com a mínim ja és imprescindible revisar-la en profunditat o modular-la.