Des d’Europa fins a la porta de ca nostra

23 abr. Des d’Europa fins a la porta de ca nostra

Aquestes setmanes rebem un bombardeig constant des dels mitjans de comunicació molt difícil d’entendre per a la majoria de nosaltres. Des de la plataforma ciutadana Ara Maó volem que la gent que ens escolta i llegeix pugui tenir una visió general i entenedora del que està passant, per no caure en la desinformació, massiva, esbiaixada i interessada, tan habitual en aquests dies i amb els mitjans d’informació tan polaritzats i polititzats.

Aquí intentarem estructurar un relat, per esgraons, perquè puguem tenir més clara la situació del país i el seu entorn, per poder contestar moltes preguntes que ens assalten a tots. No volem imposar el nostre punt de vista, però sí que es conegui i que la ciutadania l’entengui en tot el seu context, per tal que es pugui formar la seva pròpia opinió.

Què passa a la Unió Europea: estem millor o pitjor?

S’ha de saber que avui en dia la política monetària, que tracta de dirigir l’economia cap a objectius macroeconòmics concrets utilitzant la quantitat de doblers en circulació i els tipus d’interès, és marcada pel Banc Central Europeu (BCE); ja no són decisions preses dins cada país de la zona euro per separat i, per tant, les decisions del BCE són importantíssimes i un dels puntals que dirigeixen l’economia de tots els estats.

Aquest és un punt clau per entendre com es va sortir (si és que es va sortir realment) de la darrera crisi de l’any 2008, perquè les decisions es varen prendre des del BCE, que va rescatar el sistema financer i que va fer que cada país s’endeutés individualment per salvar les seves economies i amb reformes estructurals molt severes per complir amb els objectius macroeconòmics d’estabilitat pressupostària i altres condicionants. Això entenem que no es pot repetir per a lluitar contra la crisi que vindrà ara, que té un origen molt diferent de l’anterior i, per tant, les solucions han de ser diferents.

Les darreres setmanes, la discussió dins la Unió Europea ha polaritzat els mateixos blocs que ja es van destapar en l’anterior crisi: els països del sud d’Europa (Portugal, Espanya, Itàlia i Grècia) demanen una solució econòmica solidària i mancomunada a la crisi, mentre que els del nord i centre d’Europa (sobretot Holanda i Alemanya, entre d’altres) pretenen que es donin crèdits als països afectats, però en principi no volen sentir parlar de mancomunar deute, ja que consideren que els darrers anys de suposada bonança econòmica els països del sud no han fet els deures de sanejar les seves economies i, per tant, el deute per pagar la sortida de la crisi ha de ser nacional i individual com va ser en el passat recent.

Però hi ha diversos punts diferenciadors ara:

– França, la segona economia en importància de la zona euro i dins les set economies més importants del món (G-7) també està en problemes i no dóna suport a les intencions del nord d’Europa.

– El motiu de la crisi té l’origen en una pandèmia global provocada per la Covid-19 que res té a veure amb les polítiques econòmiques dels països afectats i, per tant, cap Estat és responsable de la crisi.

Per tot açò, la solució acordada, de moment, dins la zona euro es basa en dues decisions principalment:

1- La Unió injectarà 540.000 milions d’euros: 240.000 milions sortiran del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE) com a línies de crèdit als Estats membres, 200.000 milions del Banc Europeu d’Inversions (BEI) en forma de préstecs per a empreses i els 100.000 milions restants del fons de lluita contra l’atur proposat per la Comissió Europea.

2- El Banc Central Europeu va anunciar que adquirirà actius financers, principalment deute públic nacional, en els pròxims mesos, per un import de 750.000 milions d’euros.

Entenem que els números són difícilment imaginables per a tots nosaltres com a individus: no ens podem fer el càrrec del que suposen 750.000.000.000 euros, però sí que volem explicar diverses qüestions perquè s’entenguin les situacions.

De moment, el que ve d’Europa són préstecs, no ens enganyem

De moment, l’acord a Europa, malauradament, són més préstecs per a la recuperació, que s’afegeixen als anteriors demanats per combatre els efectes de la crisi del 2008, que encara no estan, ni molt menys, amortitzats.

Una espurna d’esperança, però, ha estat que el BCE finalment sembla que sí que comprarà deute sobirà dels països amb problemes. Per tant, els estats no dependran exclusivament dels mercats financers. Aquesta dependència hauria fer pujar la seva prima de risc i, per tant, els crèdits que s’hauran de tornar encara serien més cars. La situació, així, encara que sense ser la desitjada, hauria pogut empitjorar.

A més, els caps d’estat europeus continuaran negociant els pròxims dies i setmanes per pactar noves mesures per a una sortida més solidària a la crisi econòmica que ens ve damunt. Encara no està tot dit, s’ha de seguir lluitant.

Per què s’han acordat préstecs als estats i no una sortida mancomunada?

L’única raó d’haver acordat aquesta sortida creiem que és perquè no era possible un acord millor, a hores d’ara, sense rompre la unitat econòmica i monetària de la zona euro.

Per una banda, els països del nord han acceptat que les condicions dels préstecs han de ser suavitzades al màxim, i que mai podrien consistir en reformes estructurals, retallades o programes de privatització com els que es requerien amb els rescats tradicionals anteriors.

Per altra banda, els països del sud han acceptat que, en principi, no s’emetin eurobons (‘coronabons’, com se’ls ha arribat a anomenar). Aquests títols de deute públic europeu mutualitzat obligarien a tots els països per igual, però hi ha països que històricament s’han negat a emetre aquest tipus de títols de garantia directa compartida europea.

Per tant, la sortida, de moment, no és la desitjada, però és millor que la que es plantejava inicialment, que era molt perjudicial per a Espanya, com la de la darrera crisi. Esperem que les properes negociacions entre els estats de la zona euro donin els seus fruits, i canviïn de rumb marcant una solució més justa perquè, recordem, cap Estat és culpable de la pandèmia de la Covid-19.

I quin bloc de països té raó? És tan insolidària Europa?

Aquesta pregunta no té una resposta única ni inequívoca. Depèn del punt de vista, i nosaltres només podem donar algunes premisses perquè cadascú en pugui extreure la seva opinió:

1- A la zona euro, els països amb problemes més greus, ara mateix, són Portugal, Espanya, Itàlia, Grècia i França. Cap estat és culpable de la pandèmia, però deixant de banda l’emergència sanitària, en termes econòmics aquests països són també els que més problemes tenien ja abans de la crisi, a causa de l’elevat deute públic que arrosseguen.

2- Els països del nord —històricament ha estat així— no accepten que s’emeti deute compartit (‘coronabons’), perquè realment Alemanya i els Països Baixos es neguen al fet que els seus ciutadans/contribuents paguin els plans de despesa dissenyats pels governs espanyol i italià sense exercir control sobre el destí final de tota aquesta despesa.

3- En el fons, els nord-europeus creuen que els sud-europeus no han fet els deures en època de ‘bonança econòmica’ i no han sanejat les seves economies nacionals, que continuen molt endeutades, i que a l’hora de rebre inversions europees s’han malbaratat molts recursos, sobretot en el cas espanyol, amb inversions públiques discutibles (aeroports sense avions, línies ferroviàries radials sense lògica comercial i amb estacions enmig del no-res, carreteres i circumval·lacions sobredimensionades, etc.), regades amb uns nivells de corrupteles polítiques imperdonables.

4- En realitat, tampoc es pot obviar que les privatitzacions d’empreses públiques espanyoles en nom d’un mal entès lliure mercat i d’una molt discutible convergència amb el mercat únic europeu han beneficiat grans empreses nord-europees. De la mateixa manera, hem de veure el rescat del sector bancari fortament endeutat i que estava en perill sobretot pels crèdits atorgats per la banca alemanya, així com també el fet que la zona euro ha estat un escenari que ha permès a la indústria exportadora alemanya expandir-se fins a límits que mai haguessin estat possibles si Alemanya hagués continuat amb la seva pròpia moneda, aïllada com a estat nació i, per tant, amb uns tipus de canvi molt més alts.

Com es pot veure, ningú té la veritat absoluta ni la raó del seu costat sense dubtes, però el que està clar és que alguna cosa s’ha de fer si es vol continuar amb una Europa unida, i s’han de canviar moltes coses i sortir d’aquesta crisi d’una altra manera, amb uns altres models i de forma més justa i solidària.

La Unió no es pot permetre un altre fracàs com a col·lectivitat i donar un missatge d’insolidaritat, i així ho hem de defensar, creant opinió i explicant la situació arreu.

Quina és ara la situació de partida dels països europeus?

Serveixi aquesta gràfica per veure la situació comparativa d’alguns països europeus amb la mitjana europea:

En dades comparatives de deute públic l’any 2018, la situació és la següent:

Grècia: 181,2% sobre el seu Producte Interior Brut
Itàlia: 134,8%
Portugal: 122,2%
França: 98,4% (amb el doble de PIB que Espanya)
Espanya: 97,6%
Gran Bretanya: 85,9% (amb el doble de PIB que Espanya)
Àustria: 74% (amb ¼ part del PIB que Espanya)
Alemanya: 61,9% (amb el triple de PIB que Espanya)
Països Baixos: 52,4%

Cal recordar que el Producte Interior Brut (PIB) de cada país és la variable que intenta mesurar la seva força econòmica, i serveix per establir, comparativament, el pes d’un país en l’esfera internacional.

Com podem veure, de manera generalitzada, no només a Espanya, el punt de partida per encarar una nova crisi no és el millor, perquè encara no s’ha pagat la factura de la darrera crisi iniciada l’any 2008.

Estudiem el cas d’Espanya per entendre la situació?

Per entendre la situació s’han de tenir clars dos conceptes: per una banda, 1) el dèficit públic, que és una partida que mesura la situació econòmica d’un estat, mitjançant la diferència entre els ingressos i despeses en un any concret, i normalment s’expressa en termes de percentatge sobre el producte interior brut (PIB) d’aquest mateix any; per l’altra, 2) el deute públic o deute sobirà, que s’entén com el conjunt de deutes que manté un estat davant dels particulars o altres països. El deute és la variable a la qual se suma o es resta el dèficit. El resultat és el deute públic total.

Com es pot veure a les gràfiques anteriors, des de l’esclat de la crisi el 2008, el dèficit anual, o sigui, la diferència entre el que cobra l’Estat i el que gasta a l’any, no ha deixat d’estar en nombres negatius (les despeses majors que els ingressos).

Per rebaixar el dèficit estructural per sota del límit 3%, que és el que imposa la Unió Europea (aquest any és del 3,1% a Espanya), s’havien de retallar despeses estructurals (sanitat, educació, pensions, sous públics, entre d’altres) o elevar ingressos estructurals (els impostos).

Però aquests esforços, per altra banda molt durs per a la població, no han estat suficients per eixugar aquesta diferència negativa any rere any. Per tant, l’Estat s’ha hagut d’endeutar sense parar per cobrir aquesta diferència fins al dia d’avui.

Per què no han estat suficient les retallades dels darrers anys per reconduir l’economia del país?

Les raons per explicar açò no són poques ni fàcils i, com tot, també depèn del punt de vista des del qual es mirin. Simplificant al màxim i des del nostre punt de vista, en podríem destacar les següents:

1. El rescat de l’economia de la darrera crisi, que podem datar a l’inici l’any 2008, va necessitar d’un esforç estatal que no tenia marge de maniobra, ja que les conegudes receptes d’èpoques passades en política monetària a les quals recorrien els bancs centrals dels països en crisi ara ja no es poden dur a terme per l’existència del Banc Central Europeu, que té altres normes diferents de funcionament.

A més, la factura de la darrera crisi encara no està pagada: per exemple, en xifres del mateix Banc d‘Espanya, les ajudes a les entitats financeres des de 2009 sumaven més de 76.000 milions d’euros, dels quals més de 56.000 milions provenien d’ajudes públiques directes. D’aquestes ajudes públiques el mateix banc central espanyol dóna per perduts 42.000 milions d’euros que no es recuperaran, per tant el 75% dels doblers públics destinats a sanejar la banca espanyola ja s’han perdut.

2. El dèficit descontrolat en els comptes públics —perquè òbviament es tenen més despeses que ingressos en els comptes públics de l’Estat (però no en els municipals, però açò és un altre tema en el qual ara no entrarem)— provoca ineludiblement l’endeutament per sustentar la despesa.

La política fiscal no és per si sola, ni de bon tros, suficient per equilibrar els malmesos comptes públics. És una via molt esgotada. Per què? Què s’ha fet?:

Sobretot s’ha incidit en reduir les despeses (retallades) i en reformes laborals a la baixa en drets socials per combatre el dèficit per la part de les despeses, de manera que s’han traslladat els esforços directament al ciutadà.

Molt poc s’ha pogut incidir en els ingressos, que compta amb aquestes dificultats:

– Evasió fiscal important, fins i tot dins la mateixa Unió Europea, amb la qual se cerquen subterfugis per defugir de la política fiscal nacional.

– Frau fiscal no suficientment perseguit per falta de mitjans, sinó, tot al contrari, sumat a amnisties fiscals de dubtosa conveniència.

– No va créixer prou el consum intern a causa de la precarització general del mercat laboral amb la darrera crisi, per tant no va pujar suficientment la recaptació via impostos indirectes (IVA principalment).

– Ara, amb la recessió anunciada, és massa tard per apujar ingressos via recaptació d’impostos directes (IRPF principalment).

3. El desballestament de l’empresa pública des dels anys 80.

Fins ara les vendes de la cosa pública havien servit per quadrar momentàniament els comptes, però en acabar-se ja no deixen més camí que recórrer al deute públic per aconseguir recursos per a refinançar l’economia.

Fa dècades que veiem com els diferents governs, tant del PP com del PSOE, que s’han anat alternant en el poder, des de Felipe González fins a Mariano Rajoy, han anat desmantellant l’empresa pública i posant-la en mans privades, i ho han fet a un preu molt per davall del seu valor real, i renunciant als seus beneficis presents i futurs. Tampoc ens podem oblidar de les ‘portes giratòries’, que han servit perquè no pocs exministres i expresidents espanyols siguin presents als consells executius d’aquestes empreses privatitzades, com els casos de Telefònica, Endesa, Argentaria, Gas Natural, Repsol, Aena, etc.

Els exemples són molts, de diferents sectors, i s’ha deixat l’Estat només amb els serveis públics purs, com la sanitat o l’educació, que eren els propers objectius a batre, com s’ha vist recentment en comunitats autònomes com la de Madrid.

Però clar, seguint al peu de la lletra la teoria de les polítiques neoliberals —que expulsa l’empresa pública com a agent econòmic actiu en nom d’un mal entès lliure mercat i una suposada convergència obligada amb el mercat comú europeu per adaptar-nos discutiblement a la globalització i a la competitivitat— han volgut deixar l’Estat només com una mena de gran ONG.

Però ara que ens trobem amb una nova crisi, s’exigeix al governs, com sempre, que ens treguin de l’embolic. Com? Amb quines armes compten ara? Amb quins recursos?

Tampoc ens oblidem d’esmentar la deslocalització salvatge d’empreses del nostre país i el seu entorn, que han anat a establir-se, en nom de la globalització, en altres països llunyans amb mà d’obra molt més barata. Aquest fet també ha ajudat a augmentar els nivells d’atur fins a quotes insostenibles.

4. El deute públic al voltant del 100% del PIB de l’estat espanyol fa que l’economia de tot el país es trobi en una situació molt vulnerable per afrontar una nova crisi, tan propera a l’anterior. No és l’únic país europeu en aquesta situació: Itàlia, Portugal, Grècia i, fins i tot, França també es troben molt endeutats, i si no es convenç els països del nord perquè es permeti al Banc Central Europeu que exerceixi d’autèntic banc central emetent eurobons amb garantia comunitària per alleugerir les economies nacionals més febles, la situació pot tornar-se insostenible.

I en aquesta equació hi podríem afegir, sobretot en el cas d’Espanya, el malbaratament de diners públics en inversions en infraestructures sobredimensionades i de discutible necessitat, i la corrupció política flagrant i vergonyosa que ha creat una gran desconfiança, tant per part dels ciutadans com dels potencials inversors.

No podem basar totes les anàlisis que fem en el fet que els alemanys són ‘els dolents de la pel·lícula’ i ens ofeguen l’economia amb la seva insolidaritat perquè tampoc és cert, ja que, al mateix temps, han contribuït enormement al progrés d’Europa i de la Unió. Hem de reconèixer, també, les errades nostres: no hem viligat prou els nostres governants i hem abdicat ja fa massa temps d’involucrar-nos com a societat civil en la vida pública. Es pot defugir la política, però llavors la política decideix per tu. En aquest context, els moviments ciutadans, com Ara Maó, prenen tota la seva importància.

Pensa globalment, actua localment

Amb aquest escrit, i amb molts altres que defensen el mateix, volem conscienciar i despertar la part reflexiva i crítica, però assenyada, del ciutadà.

Vista l’anterior crisi econòmica, i com les mateixes polítiques neoliberals mal enteses que la varen provocar es varen imposar per sortir-ne, hi podem afegir el fet que, replicant aquest sistema anterior de consum ferotge dels recursos naturals, també s’agreujarà la crisi climàtica que ens passarà una factura ja irreversible, perquè la globalització, per bé o per mal, és un fet (si no, basta en observar com el virus no fa distincions de classe ni respecta fronteres) i, per tant, la solució a les crisis ha de ser global. El creixement il·limitat en producció i consum s’ha demostrat impossible de mantenir en el temps, i ha provocat cicles econòmics de recessió cada vegada més recurrents.

Ajuntant tots aquests conceptes, Ara Maó, com a agrupació d’esquerres i de conviccions ecologistes i municipalistes, i veient com una crisi sanitària com la que estem vivint ens portarà a una crisi econòmica, hem d’anar preparant la ciutadania per no acceptar les ja conegudes solucions neoliberals de retallades de drets i serveis públics, i preparar-nos i explicar que hi ha un altre camí, una solució basada en la defensa de la cosa pública, que garanteix els serveis a tots. Aquesta defensa de la inversió pública ha d’existir més que mai quan la inversió privada es retreu en temps d’incertesa.

Si hem de sortir junts d’aquesta crisi, ha de ser amb polítiques públiques i socials, no amb polítiques privatitzadores ni centralitzadores, ni amb polítiques d’austeritat d’infaust record.

Què es pot fer, a part de conscienciar, que no és poc?

En aquest escenari (elevat deute públic, impossibilitat de fer política monetària i marge molt limitat per a la política fiscal) calen solucions diferents. En aquest sentit, l’opció de recuperar l’empresa pública com a agent econòmic actiu és cabdal. Els ens públics no només han de subvencionar, han de poder invertir en futur. No es tracta de nacionalitzar empreses, sinó que s’ha d’invertir en aquestes empreses.

Açò implicaria fer una inversió inicial però a la llarga podria proporcionar beneficis per als comptes públics; i no xerrem de beneficis empresarials només: el simple fet de crear llocs d’ocupació de qualitat —en lloc d’haver de pagar subsidis d’atur— ja és una victòria pel sector públic i per a la ciutadania. Açò alliberaria recursos per escometre més inversió pública. En canvi, el model aplicat fins ara de socialitzar les pèrdues i privatitzar beneficis, com el cas de rescatar bancs i que després aquests diners públics es donin per perduts, és una vergonya que no és tolerable ni es pot repetir.

A escala local no deixeu que us diguin que no es pot fer res, que som massa pocs, que som massa petits. No és cert, els grans canvis neixen d’un mateix i des de petites societats es pot canviar el tot.

Des d’Ara Maó, ja hem demanat moltes vegades, i seria ara un bon començament, que es derogui o moduli la llei d’estabilitat pressupostària i es permeti als ajuntaments emprar els romanents de tresoreria aconseguits en anys anteriors per a inversions orientades a la reactivació de l’economia local amb llibertat de concretar on incidir.

Certament, a escala local es fa difícil pensar en la possibilitat de comprar o crear grans empreses públiques per als sectors estratègics de l’economia, però sí en una sèrie d’inversions públiques verdes que podrien anar dirigides des d’empreses participades públicament. És a dir, que els diners públics serveixin per a generar llocs de feina al mateix temps que solucionin problemes ambientals seria un bon exemple.

En què es podrien invertir els diners públics a escala local per sortir de la crisi?

Millores en les infraestructures del cicle de l’aigua

A escala col·lectiva, es podrien invertir en obres per a la canalització de pluvials, aljubs urbans, sistemes urbans de drenatge, millora i reparació de canalitzacions antigues, distribució d’aigua i canalització de clavegueram en urbanitzacions on no n’hi ha, depuradores que permetin el reaprofitament d’aigües residuals, etc.

A escala particular, es podria incentivar la recuperació de cisternes, l’aprofitament d’aigües grises, filtres verds per habitatges en zona rústica, etc.

Inversió en energies renovables

A escala col·lectiva, es podria invertir en un sector industrial en expansió especialitzat en el muntatge d’elements generadors d’energia elèctrica neta (eòlica i fotovoltaica) i amb la construcció de plantes productores en espais públics.

En l’àmbit dels particulars i empreses, es podria incentivar l’adopció de sistemes de plaques solars fotovoltaiques o rehabilitacions d’habitatges per millorar l’eficiència energètica.

Inversió en el sector de la construcció

A escala col·lectiva, es podria fer inversió directa tant en les infraestructures públiques ja descrites en el punt anterior com en la rehabilitació de grans edificis en desús per al seu aprofitament per serveis públics de salut, sociosanitari, residencial per a la gent gran, ensenyament, etc., tal i com s’ha fet a Maó els darrers anys, com també en la millora dels espais naturals menorquins que ens donen el tret diferenciador de ser Reserva de Biosfera, en el manteniment de camins rurals, el Camí de Cavalls o l’eliminació d’abocadors descontrolats per potenciar el gran valor etnològic i paisatgístic que tenim;

En l’àmbit dels particulars, es podrien afavorir les reformes d’habitatge antic mitjançant subvencions i/o bonificacions impositives per fer sortir la gran quantitat d’habitatge buit dins de les ciutats, tant pel seu efecte econòmic en l’activitat constructora com pel seu efecte social d’ampliar el mercat de lloguer.

Inversió en el sector quaternari

Aquest sector inclou la recerca científica, el desenvolupament tecnològic i les telecomunicacions i la indústria de la informació. Caldria facilitar l’assentament a Menorca d’aquestes empreses altament tecnològiques que busquen un lloc tranquil, segur, discret, amb un clima benèvol, amb un alt nivell de vida i que defugen les grans urbs, molt més incòmodes i massificades.

Açò sí, aquests professionals cerquen llocs, com és el cas de Menorca, amb connexions telemàtiques òptimes i modernes, i també amb possibilitats de connexió física amb qualsevol punt del món (aquí és cabdal tenir un aeroport amb connexions diàries i ràpides amb aeroports grans com Palma, Barcelona i Madrid, i directes sis mesos a l’any amb les més importants capitals europees).

Aquest és un sector industrial que no necessita grans fàbriques i en el qual el teletreball és i serà el seu fil conductor. Menorca, pel fet de ser una illa amb un atractiu mediambiental evident, hauria de facilitar l’assentament d’aquestes empreses i professionals, que aportarien uns beneficis col·laterals importants.

Inversió en el sector quinari

Aquest sector inclou serveis com la salut, les cures per a la gent gran, l’educació, la cultura i la generació de coneixement. A escala pública, es podria invertir en el manteniment dels serveis públics de salut i assistencials a la gent gran, de gran qualitat i que generen un gran nombre de llocs de feina estable, que són la base per sortir d’aquesta crisi sanitària actual.

A escala industrial, es podria invertir en la indústria del reciclatge, de la reparació d’electrodomèstics, mobles, recuperació de residus voluminosos, etc.

Menció especial mereix la indústria cultural i la posada en valor del patrimoni monumental, històric i etnològic (Menorca Talaiòtica és un bon camí), com a reclam d’un turisme diferent, que busca exclusivitat i singularitat, o el turisme de convencions i congressos, també molt específic.

La cultura, tant en el vessant de l’art com de l’entreteniment, i tot el moviment econòmic que genera al seu voltant, és per ella mateixa una indústria importantíssima, que està per explotar a Maó, i les institucions l’han de potenciar, no només amb el model de fundació pública, com és el cas del Teatre Principal —tant amb la seva producció pròpia com amb l’atracció de producció forana—, sinó també afavorint el model de galeries d’art com Hauser & Wirth a l’Illa del Rei del port de Maó, que són grans reclams i generen al seu voltant sinergies culturals i també econòmiques importants.

Inversió en l’agricultura, en la indústria de l’alimentació i en la manufacturera

En l’àmbit del producte local o de quilòmetre 0, es podria regular la qualitat del producte tradicional menorquí, invertir en la indústria lletera i de derivats, si es veu amb problemes financers per tal de no deixar-la en mans de la inversió especulativa, com ja ha succeït en el passat, invertir per reduir costos per a la seva oportuna promoció i distribució nacional i internacional, i invertir, igualment, en la indústria manufacturera que presenti un producte diferenciat pel seu disseny o per l’alta qualitat.

Inversió en el turisme

Pel que fa a la promoció turística, creiem que és el moment idoni per canviar de model i passar definitivament del turisme massificat al model de turisme minimalista i de qualitat, que comporta ineludiblement invertir en el patrimoni cultural, natural i mediambiental com a fet diferenciador de Menorca.

Ara mateix, el turisme defugirà les aglomeracions, i els destins que sortiran enfortits seran els que apostin per menors afluències, allotjaments més dimensionats i ambientalment sostenibles, hotels d’interior, agroturisme, etc. Per exemple, pel que fa als creuers de gran eslora, que tants debats a favor i en contra han obert, possiblement els viatgers no els valoraran com fins ara i preferiran uns vaixells més humanitzats amb dimensions més reduïdes.

A escala particular, s’ha d’apostar per ser amfitrions de segones residències, que duen un visitant més familiar, més fidel i menys agressiu ambientalment, i que donen feina i beneficis a petites i mitjanes empreses en molts sectors, des de les petites reformes i el manteniment fins a la indústria nàutica d’esbarjo, i és un visitant-resident al qual li agrada consumir producte local.

Conclusions

Com es pot veure, els camps d’actuació a escala local són innumerables, i actuant localment el que pensem que s’ha de fer globalment es provoquen sinergies positives si sumam molts petits territoris com el nostre. Pensa globalment, actua localment.

Potser algunes d’aquestes propostes semblen inviables ara mateix per la legislació nacional i internacional sobre la lliure competència i altres normatives que limiten la implicació pública en l’economia productiva i de mercat. Però moltes d’aquestes normes han de canviar, hauran de canviar, i s’ha de fer força perquè canviïn. No canviaran per si soles: s’ha d’innovar, ser imaginatius, ser creatius. S’atorga a Albert Einstein la frase que resumeix molt bé la situació en la qual ens trobam: “Disbarat és fer el mateix una vegada i una altra, i esperar resultats diferents”

Sabem que els ajuntaments no tenen poder legislatiu, no poden crear ni modificar lleis, no poden aplicar o articular ordenances del no-res, sinó que ho han de fer damunt lleis estatals o autonòmiques existents i dictades per òrgans superiors. Són entitats més de gestió que de legislació, però açò no ens ha de desanimar i fer desistir, sinó tot al contrari.

Des de l’àmbit local s’ha de pressionar perquè els estaments superiors canviïn aquestes lleis. Històricament els grans canvis, els profunds, els que perduren en el temps, sempre s’han fet des de baix cap a dalt, des del poble per fer canviar les altes esferes de l’Estat. Sempre s’han començat a escala petita i des d’allà s’han escalat i s’han fet grans. No deixeu que us diguin que no es pot fer, que som massa pocs per canviar el futur, perquè no és cert.

Tot es pot refer, amb seny i calma haurem de crear un nou model més just i solidari, i que també respecti el planeta. La història ens demostra que les crisis són açò mateix, un entrebanc brusc per fer renéixer qualque cosa nova. A veure si és d’aquesta. Ara Maó lluitarà perquè així sigui.