01 jul. ‘En defensa de Raül Romeva’, article de Rafael Muñoz
En el darrer Ple municipal de l’Ajuntament de Maó, des d’Ara Maó ens vam posicionar en contra de la moció del Partit Popular que demanava exigir al govern que no concedeixi l’indult als líders independentistes catalans. Consideram que és una moció electoralista, com ho va ser la recollida de signatures contra la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ara fa quinze anys. Una campanya que va ser la causa, en bona part, de l’actual conflicte.
Però més enllà del posicionament d’Ara Maó, que vam fer públic durant el Ple, ara m’agradaria rallar en primera persona. Em referiré a allò que conec des de la meva perspectiva i la meva experiència directa, centrant-me en la persona d’un dels encausats, al qual conec personalment i amb qui compartesc experiències, coneixements i visions.
Som amic d’en Raül Romeva, i és en ell i en la seva trajectòria que m’agradaria centrar l’atenció. Vaig conèixer en Raül a finals de la primera dècada d’aquest segle, quan ell feia feina com a eurodiputat al grup Verds/ALE, en representació d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV).
Possiblement, ja havíem coincidit durant els anys en què vaig realitzar la meva estada a Intermón Oxfam i ell, que també era objector i estava molt influenciat per la trajectòria d’en Pepe Beúnza (històric del pacifisme i de l’objecció al servei militar), començava una trajectòria que el duria a ser el responsable del programa educatiu de Cultura i Pau de la Unesco a Bòsnia i Hercegovina. Allà, durant els anys 96 i 97, va exercir d’observador electoral de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), i va demostrar una gran capacitat analítica i un profund coneixement en l’àmbit de la resolució de conflictes durant el procés de pacificació dels Balcans.
Llicenciat en Ciències Econòmiques i amb un doctorat en Relacions Internacionals, en Raül és una persona d’una sòlida formació intel·lectual. Ha estat professor en diverses universitats públiques i privades, i ha destacat per la seva enorme capacitat de comunicació i d’apropament als alumnes. És poliglot —xerra vuit idiomes, entre ells el serbocroat— i és un conversador infatigable.
Però, per damunt de tot, en Raül és un pacifista i un activista pel medi ambient. En aquesta faceta destaca la feina que va fer durant la seva etapa com a eurodiputat, amb una activitat frenètica i una capacitat de treball enorme, amb més de 1.699 intervencions, entre preguntes i mocions, que el van portar a ser considerat el polític més actiu de l’Eurocambra. Va destacar especialment en la defensa de la vida marina, posant en relleu el seu compromís amb la prohibició de les prospeccions petrolieres a la Mediterrània i la protecció d’espècies amenaçades, com la tonyina vermella.
Entre les coses que m’uneixen amb en Raül, puc destacar el submarinisme i la natació en aigües obertes. Açò m’ha permès conèixer de primera mà les seves inquietuds i els seus ideals, així com la passió que sent per la preservació del medi i el respecte cap a totes les formes de vida.
Les llargues travessies nedant per la costa de Menorca i les moltes converses que hem compartit, em van ajudar a tenir una visió més oberta amb relació a la política nacional i internacional, i vaig poder entendre la seva evolució des d’un posicionament integrador i inclusiu dins d’un estat federal fins a la seva defensa de la independència de Catalunya.
En tot cas, el que sempre ha tingut clar en Raül és que el camí cap a la independència ha de ser pacífic i que serà llarg, molt llarg. De fet, la seva màxima ‘la mirada llarga, el cap alt, la mà estesa i el verb serè’ resumeix molt bé el seu tarannà i la consciència que el dret a l’autodeterminació haurà de guanyar-se per la via del diàleg.
Arribats aquí, podeu entendre que em dol especialment quan veig que al meu amic l’anomenen terrorista i colpista, adjectius amargs i als antípodes del seu caràcter i els seus ideals. També són paraules molt dures quan les adrecen a un poble, el català, que planteja una visió de la seva realitat singular, la qual es pot comparar a la d’altres territoris d’arreu del món, com Escòcia, que també tenen un fort sentiment de país.
Resulta molt difícil entendre la postura tancada i immobilista d’una part de la classe política del nostre país, absolutament contrària a permetre una reforma constitucional que contempli el dret a l’autodeterminació dels pobles. Aquest fet contrasta amb una societat que defensa la causa sahrauí i reclama el seu dret a l’autodeterminació, per assenyalar només un cas. Tampoc no em convenç l’argument que la Constitució no ho permet, perquè hi va haver uns partits que no van dubtar en modificar-la per introduir el concepte d’estabilitat pressupostària, el famós article 135, que a la pràctica va suposar prioritzar el retorn del deute per damunt del mateix benestar dels ciutadans.
Ara, quan ja fa més de quatre anys dels fets del ‘procés’, i amb una causa general oberta contra més de 3.000 persones, que va molt més enllà dels presos polítics, al meu entendre els indults no resolen el problema de fons, i només serviran per mitigar el patiment de familiars i amics. Aquests indults, benvinguts siguin, han de convertir-se en el preludi d’una llei d’amnistia que retorni el conflicte al lloc d’on no hauria d’haver sortit mai: el marc polític.
Rafael Muñoz
Regidor d’Ara Maó a l’Ajuntament de Maó
Article publicat al diari Menorca el 30 de juny de 2021
No Comments