Evitam que empreses privades puguin tramitar llicències urbanístiques

30 gen. Evitam que empreses privades puguin tramitar llicències urbanístiques

A Maó, la tramitació de les llicències urbanístiques municipals pateix retards evidents que, en alguns casos, poden arribar fins a un any de demora. Uns terminis molt superiors als que estableix la llei i que provoquen perjudicis clars a la ciutadania, tant a nivell econòmic com personal. Aquesta realitat és innegable i requereix solucions urgents.

Ara bé, per entendre com hem arribat fins aquí, cal tenir en compte el progressiu afebliment de les administracions locals, fruit de decisions polítiques preses en el passat recent. Un exemple paradigmàtic és la Llei orgànica 2/2012, coneguda com a Llei Montoro, que va imposar fortes restriccions pressupostàries als ajuntaments, minvant recursos humans i econòmics dels serveis públics. Aquestes polítiques no són neutres: han contribuït a una dinàmica de privatització encoberta que transforma els ciutadans en simples consumidors, amb menys drets i menys garanties.

Des d’Ara Maó compartim la necessitat d’agilitzar l’administració, però advertim amb claredat que aquesta agilització no pot servir d’excusa per privatitzar serveis públics ni per generar desigualtats. La introducció de les EPCU (entitats privades col·laboradores) suposa un trencament del principi d’igualtat: qui es pugui permetre pagar una EPCU obtindrà, suposadament, una llicència més ràpida; qui no, haurà de continuar esperant uns serveis públics cada vegada més tensionats i infradotats.

Aquest model crea una administració a dues velocitats i consolida una desigualtat inacceptable. Les solucions reals passen just pel camí contrari: enfortir els serveis públics, dotar-los de recursos econòmics, tècnics i humans suficients. Aquest principi és vàlid per a la sanitat, l’educació, els serveis socials i també, evidentment, per a l’atorgament de les llicències urbanístiques.

A més, el sistema d’EPCU obre interrogants greus que continuen sense resposta. Si una EPCU emet un informe erroni —per exemple, validant un projecte contrari al planejament urbanístic— i anys després l’Ajuntament de Maó declara la llicència nul·la de ple dret, qui assumeix la responsabilitat patrimonial? L’EPCU? L’Ajuntament? I què passa si, amb el pas del temps, aquesta EPCU ha desaparegut? La mera existència d’una assegurança de responsabilitat civil no resol aquests dubtes ni garanteix una protecció real per a la ciutadania.

Encara més preocupant és la possibilitat d’eximir del pagament de taxes municipals aquells expedients tramitats via EPCU. Aquesta opció, a més d’aprofundir en la desigualtat, resulta injustificada: l’Ajuntament continuarà assumint tasques administratives essencials, com l’obertura de l’expedient o les comprovacions finals. Per tant, el greuge comparatiu és doble.

Aquest debat no és nou, ni aïllat. Hem vist exemples recents de com la dreta i la ultradreta entenen la denominada “simplificació administrativa”. Al Consell Insular de Menorca, s’ha intentat revertir el Pla Territorial Insular per la porta del darrere, utilitzant informes de tècnics d’empreses privades afins, una maniobra que no va prosperar gràcies al criteri dels funcionaris públics. Davant aquest fre, la resposta ha estat recórrer a tècnics externs del Consell de Mallorca, eximint-los de tota responsabilitat patrimonial. Aquest és el model de col·laboració públic-privada que es defensa?

Cal dir-ho clar: no estam davant una col·laboració, sinó davant una substitució del servei públic per un de privat. I les mitges veritats, en política, acaben convertint-se en mentides.

Si el servei públic té problemes, s’han d’afrontar amb més recursos i millor organització, no desmantellant-lo. El camí de la privatització condueix a una societat més desigual, on només qui pot pagar accedeix als drets amb normalitat. Aquest és el model que defensa la dreta i la ultradreta, i és un camí que des d’Ara Maó no seguirem.

Finalment, sorprèn que aquells que defensen amb entusiasme la modificació de la Llei d’Urbanisme de les Illes Balears rebutgin aplicar una de les seves pròpies disposicions: l’article 158.2. Si la llei és tan bona com afirmen, per què no aplicar-la íntegrament? Demanar el compliment d’un article de la llei no és desfer-la, és respectar-la. El que resulta legítim qüestionar és per què hi ha tanta resistència a fer-ho. Què és el que realment s’amaga?