05 oct. L’anhel del canvi
A vegades l’anhel del canvi i la necessitat de veure passes en la tasca de les responsabilitats assumides impossibilita, paradoxalment, veure la línia d’aquests canvis clarament marcada. Durant la campanya electoral, i com a fruit de la participació de moltes persones a què va estar sotmès el programa, des d’Ara Maó manifestàvem clarament aquest posicionament. Entre d’altres coses, dèiem que “les polítiques socials s’han convertit en una sèrie d’accions puntuals de caire assistencial i sota un concepte de beneficència” i que calia caminar cap a un desenvolupament de la Llei de serveis socials, que implica clarament una coordinació entre els diferents serveis. Així, dèiem, cal una protocolització dels canals de comunicació entre els diferents serveis i de les línies d’actuació.
Aquesta és la feina que s’ha encetat sense pausa en el concepte dels serveis socials a l’Ajuntament. La reestructuració a què han estat sotmesos els diferents serveis, que ha inclòs també educació com a part d’aquest tot, i que aspira a donar perspectiva a tota una ciutat educadora, és una tasca que ja no té marxa enrere. Es desenvolupen els eixos a què fèiem referència en el nostre posicionament anterior: planificació, prevenció, mediació i intervenció. Enrere han de quedar aquelles polítiques que cerquen només un reconeixement i un rèdit polític. Hi ha hagut algunes polítiques de declaracions com les de la Ciutat de la Infància (que ja qüestionàvem també abans) i tantes d’altres, i que de poc serveix per als objectius d’unes bones polítiques per al benestar social, que han de vetlar perquè no existesqui la fractura social ni la guetització de les persones més necessitades. S’ha de caminar cap a la integració, en aquest cas dels infants, en el teixit de la població.
La cooperació entre institucions i la necessitat de protocolització d’un servei s’ha manifestat clarament en la declaració de la ciutat contrària als desallotjaments, que preveu una col•laboració amb altres administracions, amb l’IBAVI, amb els bancs, amb entitats socials, la creació d’un cens d’habitatges buits, la necessitat de la mediació i el seguiment dels casos, i supera situacions d’inacció administrativa com les que suposava un suposat servei d’atenció al ciutadà de l’anterior govern sobre desnonaments i un conveni amb el col•legi d’advocats que era poca cosa més que paper banyat, ja que no s’havia arribat a emprar mai.
La necessitat per lluitar per a la recuperació d’un centre sociosanitari és una altra de les batalles a lliurar, que també assenyalàvem, de cara a les administracions competents o a l’obtenció de recursos. La manca de places sociosanitàries és un fet, i res no ha canviat en els darrers anys. Els objectius estan clars i la feina encetada també.
No Comments