Mobilitat: la crònica

Mobilitat: la crònica

La biblioteca va acollir una interessant taula rodona sobre la mobilitat. Els diferents ponents van oferir una visió sobre el tema deixant palès que és una qüestió que no es pot abordar únicament des d’una perspectiva única. És per açò que ens trobàvem amb una taula rodona amb dos arquitectes (Joan-Enric Vilardell i Roser Roman), un professor de secundària (Sebastià Pérez Chuecos) i un antic responsable de polítiques locals de mobilitat (Mateu Llabrés). La xerrada també va comptar amb un excel·lent vídeo d’una entrevista feta a Francesco Tonucci, autoritat en el món de la mobilitat entesa en el sentit de fer ciutats amables, pensades per als fillets. Quan una ciutat està pensada per als infants recobra vida, guanya en seguretat, en qualitat, el carrer s’omple de gent. És una qüestió de prioritats, i les persones hi són per davant de tot. Recomanam aquest vídeo, que el podeu veure aquí.

Roser Roman va encetar la roda d’intervencions, fent referència al concepte de la mobilitat sostenible. Va fer la reflexió que la mobilitat és un mitjà per arribar a alguna banda. I aquest “arribar” s’ha de fer amb seguretat, i hem de procurar que arribar on volem no repercutesqui en els que vénen (les generacions futures). En el debat sobre la mobilitat sempre apareix el tema dels aparcaments, però també hauríem de parlar en referència als residents. Es va parlar de la importància de les bicis, que havien quedat en un segon terme en els darrers anys. Va explorar la idea de, si s’atorgaven subvencions a qui volia comprar cotxes, per què no es plantejava també una cosa semblant amb les bicis. En tot cas, el disseny de la ciutat no es pot improvisar, els projectes han de ser generals i els dissenys han de ser abordats pels cinc sentits. L’espai urbà, a la fi, és un espai públic, i se n’ha de prendre consciència.

Va continuar Sebastià Pérez Chuecos, representant la Comissió de Mobilitat de l’Institut Cap de Llevant. Va fer incidència en la importància del factor educatiu, també, en la mobilitat. Va posar de manifest el fet que quan es volen fer canvis sempre es troben resistències: la qüestió dels aparcaments, la referència primera del cotxe són elements molt instal·lats a l’hora de fer nous plantejaments. S’observa que, normalment, els infants com més joves més oberts de mires estan. Sol passar que després són aquests els que fan de corretja de transmissió cap amunt. Va incidir, parlant de la feina feta al si de la Comissió, en tres nivells: la comprensió global del tema i la presa de consciència (és important l’exercici de posar-se en el lloc d’altres: una persona gran, un discapacitat, un cotxet…); davallar a l’espai real; i fer una diagnosi, la fase que s’està fent. Aquí hi ha la feina de connectar els al·lots amb els barris, i d’aquí amb l’ajuntament. Es va assenyalar que a través dels Consells Municipals es pot recórrer aquest camí. Va aparèixer la connexió existent entre la mobilitat com a element mesurador de l’exclusió social. Són interessants els projectes interdisciplinars en educació, i la mobilitat ho és. S’ha de cercar la qüestió global: la mobilitat és també consum, alimentació, i s’ha d’assenyalar la trascendència dels canvis individuals.

Mateu Llabrés va fer una intervenció en clau institucional. Va reivindicar el paper de la tasca de la regidoria de Mobilitat durant la legislatura 2007-2011, un etapa que va posar de manifest la importància d’una àrea que sempre havia quedat amagada a la institució. Tot passava per canviar el model de ciutat, i la mobilitat era una eina clau per assolir aquest objectiu. Maó ha estat sempre pensada per als vehicles, i no per als vianants. Va destacar la importància d’un bon lligam entre la mobilitat i el paper de la policia, que en aquells moments era un repte. Així i tot, va considerar que la regidoria de mobilitat va ser curta, perquè els canvis que s’implanten veuen els resultats a mitjà i a llarg termini. El repte també era fer que el concepte fos transversal a tota la institució, i que tots els projectes municipals tinguessin aquesta visió, com l’obra pública, especialment. S’ha de veure el benefici de l’autonomia dels al·lots. També va remarcar la dificultat de treballar sense un interlocutor clar, ja que no hi ha una demanda social, i per tant hi ha una tendència que les mesures preses de tot d’una siguin vistes com a impopulars.

En el seu torn, Joan-Enric Vilardell va citar Francesco Tonucci per fer incís al fet que la ciutat és un invent de l’home per establir relacions. Quan un sector dels elements de la relació s’excedeix, es trenca l’equilibri. Amb la motorització es perd la relació. L’arquitecte va incidir en la crítica en el fet que a Maó durant molts anys s’han anat seguint dinàmiques sense planificació: no hi ha hagut la voluntat d’adquirir patrimoni de sòl públic. Anar deixant els equipaments fora de la ciutat n’ha estat una greu conseqüència. Ha arribat el temps de la reconstrucció de la ciutat: reequipar. Moltes coses es deixen en mans del Pla General, però de ver no resol prou les coses. S’han d’abordar plans de reforma interior. Els nens han de tornar al carrer. La recuperació de sa Sínia des Cuc o des Freginal són exemples de cap a on s’hauria de tirar.

En el torn de les intervencions posteriors hi va haver espai per diferents qüestions. Es va remarcar el procés de deshabitació dels espais del centre. També la por de molts de pares de deixar més autonomia als fills fa que aquests tenguin menys presència al carrer: sobrepotecció de l’adult, que acaba fent de taxita dels fills per a les activitats extraescolars. Als barris hi queden els que tenen menys poder adquisitiu. També aparegué la mala (o falta de) planificació al Polìgon, convertit en espai de serveis, que expulsa el moviment de la gent cap a la perifèria de la ciutat. Es va parlar del transport públic i la falta del bus urbà.

En l’àmbit de la planificació, es considera que l’idoni és començar a planificar i fer els projectes per marcar la direcció, i esperar el moment del finançament, que sempre acaba arribant.

2 Comentaris
  • Joana M. Garau
    Posted at 10:52h, 11 novembre Respon

    Molt interessant la taula rodona.
    Cal que l’Administració, de forma valenta i contundent, abordi el tema de la mobilitat en el seu conjunt i mani elaborar un Pla de Mobilitat per un grup interprofessional d’especialistes. I que, evidentment, l’apliqui un cop fet.
    Pel que fa la intervenció de J.E. Vilardell, absolutament d’acord amb ell. No hi ha una clara política de sol i no es planifica. Per açò hem tirat fora del centre un munt de comerços i, el que és pitjor, de vesins. Com diu R. Roman, “si no hi ha vesins, no hi ha vida, al barri”. Un clar exemple d’açò va ser quan els partits d’esquerres van voler treure del centre l’única escola de primària que hi havia a Maó. Gràcies a la pressió social, vam aconseguir que hi quedés.
    Planificar, planificar i planificar. No ens queda altra.

  • Joan Carles
    Posted at 17:52h, 11 novembre Respon

    És ver que va ser molt interessant. La fugida dels serveis cap a la perifèria ha estat un despropòsit en aquest sentit: administracions, centres educatius, hospitals, tot ha quedat fora del nucli. La planificació, aquesta és la gran tasca. Respecte a Sa Graduada, has tocat un tema ben complex i delicat. Com a antic regidor (ja ens vam trobar en aquell moment) també he d’assumir la meva part de responsabilitat quan em va tocar defensar aquesta decisió presa, que no sé si era la més correcta, però que tenia molt de sentit. En tot cas, aquest és un tema que ens sobrepassa en aquest espai, té més implicacions com l’escola d’adults, esperem que amb el que es proposa amb els antics quarters de Santiago encetem una solució que arribi a bon port. Tant de bo mantinguem aquesta sintonia i ganes d’implicació de la gent per tirar endavant entre tothom el canvi que Maó necessita

Post A Comment