Diàleg del 25N, reflexions sobre la violència masclista

Recull de reflexions

Compartim algunes de les reflexions que es van fer durant l’acte:

– Hem de “treballar per a” i no “lluitar contra” l’erradicació de les conductes violentes. Cal fer feina en positiu i des de l’arrel. Si l’objectiu és un món millor, sense el mal, hem d’entendre on i com apareix aquest.

– La dona afectada necessita sentir-se en comunitat, tenir un estaló prou fort per decidir-se a fer el pas i ser una dona lliure. El procés de superació sempre és diferent en cada cas, però un dels primers passos és deixar el passat enrere i voler començar a viure el present i, per a açò, per tornar-se a relacionar i oblidar els dubtes i perdre la por, han de trobar una xarxa esperant.

– Programes com el d’atenció als fillets del Centre Assessor ajuden tant a sanar-los com a evitar que es repetesquin rols en edat adulta. Un perfil dèbil és més propens a tornar a viure una experiència semblant.

– L’educació, tant en centres escolars com a fora, ha de continuar. Tenim en contra el món virtual, tan descontrolat, i la ruptura dels estereotips tradicionals, que propicia que els joves tenguin més inseguretats. I l’ansietat hi ha vegades que crea reaccions dolentes. Han d’aprendre des de la igualtat, el respecte i la generositat, a viure com a persones, deixant de banda què toca fer segons el gènere.

– Fan falta tallers de voluntariat a presons o amb famílies on hi ha un agressor, perquè també se sentin escoltats, reflexionin i puguin tenir eines que els ajudin a avançar. Per exemple, fora de Menorca hi ha el recurs voluntari per als agressors.

– El llenguatge té una gran importància: hem de canviar la manera que tenim d’adreçar-nos a les persones que han patit un abús de qualsevol mena. Si deixam d’anomenar-les víctimes, deixaran de veure’s com a tal. Són valentes, resilients, empoderades i supervivents i així les hem de tractar.

– Amb el tema de les denúncies, desconeixíem que es tracta d’un delicte públic, i que per a la ciutadania no és opcional notificar una situació greu, sinó que és un deure. Però encara ara costa, s’ha de treballar també perquè deixi de veure’s com una problemàtica d’àmbit domèstic.

– El control envers l’altra és el que pauta aquestes relacions en les quals no existeix un equilibri de poder, i la societat patriarcal no afavoreix que sigui fàcil sortir-ne. Les taules de coordinació que connecten tots els agents implicats i el protocol d’actuació de l’Ibsalut, que criba evidències i sospites, sí que agilitzen les investigacions i tenen cura de les dones i les seves famílies.

– S’haurien de tenir més recursos, perquè la intervenció i la prevenció són cabdals: com més properes a la realitat i a casos pràctics puguin ser les lleis, més es podrà treballar. Prenguem consciència que qualsevol tipus de violència és un problema estructural, que afecta a la salut, no només de l’individu, sinó també de la societat.