16 abr. [Article] La regla de despesa i la limitació de l’autonomia municipal
En aquest article tornam a denunciar, igual que en molts altres textos publicats els darrers anys, els efectes negatius de la Llei Montoro, una normativa que restringeix molt greument l’autogovern municipal.
L’origen d’aquesta llei el trobam en la modificació de l’article 135 de la Constitució espanyola, en aquell ja molt llunyà any 2011 i amb la presidència de José Luís Rodríguez Zapatero.
Cal recordar que aquesta modificació tingué el suport tant del PSOE com del PP, i en el seu desenvolupament normatiu posterior donà lloc a la Llei orgànica d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera (LOEPSF), més coneguda com a Llei Montoro i aprovada pel Partit Popular l’any 2012.
Durant el seu govern, el PP no va voler mai actualitzar aquesta normativa, tot i les peticions reiterades d’entitats locals de diferent signe polític, i tampoc no hi ha hagut cap canvi substancial amb el govern del PSOE sota la presidència de Pedro Sánchez.
A la pràctica, la Llei Montoro implica la pèrdua de l’autonomia municipal, ja que controla els pressupostos dels ajuntaments i els obliga a aplicar mesures de restricció de la despesa.
A aquesta pèrdua d’autonomia municipal cal sumar-hi l’efecte d’altres lleis ‘made in Montoro’, com la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL), que provoquen l’afebliment del sector públic i retallen els serveis que presta l’administració, en un context de recentralització de l’Estat.
Què és la regla de despesa?
Aquesta regla obliga les administracions públiques a gastar per davall de la taxa de creixement del PIB a mitjà termini. Amb aquest mecanisme el Govern central aboca els ajuntaments a no poder recuperar serveis retallats, ni encarar-ne de nous per resoldre les necessitats i mancances detectades en els seus municipis.
Com a exemple, per a l’any 2019 la taxa de referència del PIB va ser del 2,7% (pel pressupost de l’any 2020 del 2,9%), cosa que ha obligat els ajuntaments a elaborar pressupostos necessàriament restrictius per complir amb aquesta taxa màxima de creixement, sigui quina sigui la situació econòmica particular de cada ajuntament.
Límit del deute públic i prioritat absoluta del pagament del deute
La mateixa LOEPSF desenvolupa altres conceptes, com la limitació del deute públic i la prioritat absoluta del pagament del deute financer enfront de qualsevol altre tipus de despesa.
Però s’ha de dir que el deute públic s’ha reduït notablement en la totalitat de les administracions locals, mentre que en les comunitats autònomes i en el Govern central s’ha incrementat, tal com es pot comprovar en el següent gràfic (feu clic per ampliar):
A la vista d’aquests dades, cal preguntar per què es mantenen totes aquestes restriccions, encara que es tingui el deute sanejat, com es pot comprovar en el gràfic següent en el cas de Maó? (feu clic per ampliar):
Superàvits bloquejats
Aquest és un altre concepte restrictiu de la LOEPSF, i és que la llei determina que els superàvits es destinin a la reducció de deute financer i comercial i, excepcionalment, a inversions financerament sostenibles.
Aquests sobrants de doblers de cada ajuntament, que tant poden provenir d’una acurada gestió econòmica que aconsegueix estalviar en la despesa, com d’una eventual inexecució del total del pressupost per falta de temps per finalitzar les complexes i llargues tramitacions públiques de les inversions municipals, no són ja de lliure disposició dels ajuntaments que els han generat, sinó que han de ser destinats a reduir el deute viu de l’entitat, o es poden dedicar excepcionalment a inversions anomenades ‘financerament sostenibles’ a través d’uns programes molt concrets marcats també per l’Estat i en uns terminis de temps d’execució també molt difícilment assumibles.
La conseqüència és que el govern de l’Estat està utilitzant les mesures correctives i coercitives de la llei per limitar l’autonomia municipal, ja que obliga els ajuntaments a retornar deute abans de poder encarar noves inversions i despeses, tot i que sovint presenten comptes amb superàvit i compleixen amb les seves obligacions amb els bancs amb puntualitat. I tot això per què? Probablement perquè l’Estat necessita el superàvit dels ajuntaments per compensar els dèficits de les altres administracions.
Què demanam des dels moviments municipalistes?
Davant d’això, els moviments municipalistes demanam que la regla de despesa es moduli en funció de la situació particular de cada ajuntament, i que aquestes restriccions no s’apliquin als ajuntaments que compleixen el principi d’estabilitat, mantenen un nivell de deute reduït (en mínims històrics a hores d’ara), estan al corrent de pagament a proveïdors i no tenen un dèficit estructural, com és el cas de Maó i de molts altres municipis.
La regla de despesa és injusta. Els ajuntaments compleixen (millor que el mateix Estat), i han de fer front, com a institució pública més propera al ciutadà, a la despesa social d’emergència i a la renovació d’infraestructures. El fet d’imposar una restricció universal a la despesa en municipis amb una bona salut financera, com si fossin mals gestors, és una situació molt injusta que s’ha de corregir.
Finalment, demanam que es desbloquegi la disponibilitat dels superàvits resultants de la bona gestió municipal, per tal que puguin ser emprats en el mateix territori que els ha generat i a partir de la voluntat de les entitats locals, que són les que millor coneixen les necessitats de la ciutadania i poden posar en pràctica polítiques de proximitat per revitalitzar les economies locals.
Jordi Tutzó, tinent de batle d’Hisenda, Noves Teconologies i Transparència de l’Ajuntament de Maó entre 2015 i 2019
No Comments