Resum de la jornada ‘Crisi econòmica i d’habitatge’

26 nov. Resum de la jornada ‘Crisi econòmica i d’habitatge’

El passat 14 de novembre, Ara Maó va celebrar una jornada en línia sota el títol Crisi econòmica i d’habitatge. A quin futur ens enfrontam? La xerrada va comptar amb la participació de professionals de diferents àmbits, que van reflexionar al voltant de la problemàtica de l’accés a l’habitatge al nostre país.

Els participants van analitzar els diferents factors que ens han dut a la situació actual, i van posar damunt la taula mesures i iniciatives encaminades garantir l’accés a l’habitatge a tota la ciutadania.

Borja Pellejero, sociòleg i autor de l’estudi Habitatge buit i de temporada a Menorca (2018), elaborat per l’OBSAM

El sociòleg Borja Pellejero va presentar les dades de l’estudi que l’any 2018 va realitzar l’Observatori Socioambiental de Menorca (OBSAM) i l’estudi d’arquitectura de Roser Román, i que va servir per determinar el percentatge d’habitatges buits al nucli històric de Maó a partir de l’estudi del consum d’aigua.

Pellejero va explicar que l’estudi va mostrar una major concentració de pisos desocupats dins el nucli antic de Maó i les barriades del voltant, amb la consegüent pèrdua de dinamisme social, degradació i brutícia derivada del mal estat de conservació dels edificis. Això en part s’explica per la tipologia d’habitatges —més grans i antics—, més difícils de rehabilitar, mantenir i gestionar.

Pellejero també va assenyalar que Maó no es pot considerar una ciutat gentrificada, sobretot si la comparam amb Palma o Eivissa, però sí que hi ha factors que en condicionen l’accés a l’habitatge, com els lloguers turístics, els hotels d’interior o el boom de les segones residències, que ha comportat un augment de persones empadronades a Maó, però que només hi resideixen durant un temps, un fet que no ajuda a revitalitzar la vida social i comunitària.

Elisa Marí, treballadora social i responsable del Servei d’Habitatge Social del Consell Insular de Menorca

Elisa Marí ens va oferir una perspectiva més social de la problemàtica de l’habitatge, i va explicar que l’exclusió social a l’estat espanyol està relacionada amb les dificultats d’accés a l’habitatge i la precarietat laboral, dos factors que formen un cercle viciós.

Marí va assenyalar que segons el darrer informe Foessa, la situació ara mateix a Espanya és pitjor que la que hi havia a l’inici de la crisi del 2008, ja que s’ha passat d’un 5% a un 8% de llars que viuen en situació d’exclusió social, un percentatge que significa que quatre milions de persones tenen dificultats d’accés al mercat laboral i de manteniment de l’habitatge.

Tot això evidencia, segons Marí, que la pobresa al nostre país té un caràcter estructural, relacionat amb l’elevat atur, els baixos salaris i la feblesa del sistema de protecció social. La baixa qualitat del mercat laboral i els preus elevats de l’habitatge produeixen un desajust que no es dona en altres països europeus.

Per altra banda, darrerament han aparegut nous perfils de pobresa: joves, llars amb infants, famílies monoparentals, dones soles, treballadors pobres, etc. Ens trobam que ja no hi ha una relació tan directa entre el nivell educatiu o la formació laboral i la manca de recursos.

També s’observa un canvi en la distribució territorial de la pobresa a l’estat espanyol, ja que abans hi havia una diferència clara entre el nord i el sud, però ara la divisió és més difusa i la pobresa s’està traslladant cap al Mediterrani.

Tot això indica que cal repensar els serveis socials i la nostra lògica d’entendre la pobresa, ja que la idea que tenim en l’imaginari col·lectiu de la persona pobre ja no es correspon exactament amb la realitat.

A més, amb la pandèmia hi ha un nou grup de famílies que s’incorporen a la pobresa i que se sumen a les famílies en situació de pobresa crònica i als treballadors pobres sorgits de la crisi del 2008.

Marí també va assenyalar que durant els mesos de pandèmia, no han baixat els preus del lloguer ni s’han incorporat lloguers turístics a l’oferta de lloguer residencial a Menorca, i va instar les administracions a analitzar el perquè d’aquesta situació.

Finalment, va recalcar la necessitat de tractar la problemàtica de l’exclusió a través d’equips interdisciplinaris i d’una major coordinació entre administracions, per tal de crear un sistema holístic que generi polítiques d’accés a l’habitatge, polítiques de lluita contra la precarització i polítiques per cobrir les necessitats bàsiques en cas de manca d’ingressos.

Paula Ferrando, arquitecta i directora insular d’Habitatge del Consell Insular de Menorca

Paula Ferrando va fer un repàs a la història de l’urbanisme a Espanya, assenyalant les polítiques que al llarg dels anys ens han dut fins on som.

Va explicar que abans dels anys 50 la majoria d’espanyols vivia de lloguer, però el franquisme va voler potenciar la propietat, perquè volien una societat de propietaris i no de proletaris. Això va donar inici al problema de l’especulació immobiliària.

Posteriorment, es va passar per diferents períodes, amb pics importants de construcció, fins que la signatura del Tractat de Maastricht, l’any 1992, va suposar l’arribada del gran capital internacional, l’edificació de tota la costa i l’inici de la bombolla immobiliària.

Tot això ho va propiciar la Llei del sòl de 1998, que deia que tot el que no fos susceptible de ser protegit, podia ser urbanitzable. En aquell moment, no hi havia una línia jurídica d’ordenació del territori, sinó que tot es feia a partir de plans parcials, i es va potenciar la ciutat de baixa densitat i dispersa, amb una gran dependència del cotxe.

A Menorca, l’any 2003 entra en joc el PTI (Llei Insular de reordenació del territori), però tot i així tenim una illa amb una gran dependència del vehicle. També s’ha vist com les zones turístiques s’han anat retroalimentant i cada vegada s’hi ha construït més, o com el turisme de qualitat s’ha fixat en el camp i els centres històrics.

Ferrando també va assenyalar que a Menorca ens hem de preguntar què ha passat amb el sòl públic, que segons el PTI del 2003 havia de ser un 35% de tots els nous sòls urbanitzables. Sabem que Maó i Sant Lluís els han donat a l’IBAVI, però no sabem res de Ciutadella, Es Mercadal o Es Migjorn.

Finalment, va recalcar que ens hem de preguntar per què hem construït tant, quan tenim tants habitatges buits, i va subratllar la necessitat de fer bons estudis per poder fer bones polítiques d’habitatge.

Sergi Marí, economista del medi ambient i director de l’Àrea de Drets de Ciutadania i Polítiques Socials de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat

Sergí Marí va fer un plantejament més polític de la qüestió de l’habitatge. Va explicar que, al seu entendre, estem al final de la revolució neoliberal i això és rellevant perquè cal ser conscients del marc en el qual ens trobam. Va recordar com Margaret Thatcher, principal artífex d’aquesta revolució als anys 80, va posar en marxa estratègies perquè els obrers compressin els pisos que tenien llogats, sota la consigna de ‘caseta mia per pobra que sia’ i estimulant la por a no tenir un sostre.

A Espanya, des del franquisme s’ha propiciat la cultura de la casa pròpia, mentre que a altres països tenir una casa de lloguer és habitual, entre altres coses perquè hi ha legislacions que protegeixen el llogater, que no ha de tenir por de quedar desnonat.

Marí va assenyalar que els ajuntaments del canvi han propiciat, durant el mandat anterior, una nova cultura de l’habitatge, que parteix de la idea dels drets de les persones i deixa enrere la concepció del mercat com a bon regulador. Aquest és un canvi cultural important, però no ha tingut prou força per imposar-se en l’àmbit general.

Marí també va posar en relleu que ajudes com l’Ingrés Mínim Vital  arriben a un tant per cent molt baix de la població, i va assenyalar la necessitat d’implementar ajudes socials no condicionals i de potenciar l’habitatge social de lloguer. Cal sectorialitzar el mercat de l’habitatge, va dir. Finalment, va alertar de l’estratègia de la por que s’intenta explotar des de la dreta.

Lis figueras, arquitecta i presidenta de la Cooperativa d’Habitatges La Xarxaire

Lis Figueras va subratllar la gran complexitat de la situació actual. Va dir que hem passat de la Llei d’arrendaments urbans de l’any 1964, que protegia el llogater fins i tot en excés, perquè congelava els lloguers i en ocasions dificultava que els propietaris poguessin invertir en les seves finques, fins a l’altre extrem, amb les liberalitzacions i desregulacions. Caldria trobar un terme mig.

Figueras també va recordar que amb la Llei del sòl de 1998 i la facilitat per accedir al crèdit es va dir que tothom podria accedir a un habitatge, però això s’ha vist que no és veritat. A més, ara hem arribat a un extrem en el qual la gent tampoc pot accedir al lloguer. A Barcelona la situació de l’habitatge ha arribat a extrems insostenibles i Menorca cal que estigui alerta per no seguir el mateix camí.

Tamble va assenyalar que el principal problema és que només hi ha dues maneres d’accedir a l’habitatge: la protecció oficial o el lliure mercat, però hi ha un grup social molt important que no hi pot accedir ni per una via ni per l’altra, perquè no és prou pobre ni prou ric.

Tot això sovint provoca el desplaçament de la població a zones amb preus més assequibles, amb la conseqüència que les ciutats es buiden. D’aquesta manera, el problema de l’accés a l’habitatge passa de ser un problema particular a una problemàtica de tota la ciutat.

Això evidencia que cal cercar altres fórmules d’accedir a l’habitatge, com les cooperatives d’habitatge, que en altres països europeus són una realitat des de fa temps i aquí estan començant a fer camí. Les cooperatives d’habitatge també són una manera diferent de viure, ja que comporten un projecte social que planteja la vida com a part d’un col·lectiu.

Des de la seva experiència, Figueras va explicar la dificultat de trobar sòl per dur a terme aquest tipus de projectes, especialment en ciutats com Barcelona, per l’alt cost dels solars. En aquest sentit, va assenyalar que és vital la col·laboració amb els ajuntaments per poder accedir a sòl públic.

L’altre gran escull és el finançament, perquè la banca convencional no està preparada per a aquests models, i els bancs ètics ofereixen uns interessos més alts. Una solució són els crèdits de la banca pública, com l’Institut Català de Finances (ICF).

Conclusions

Cal una major coordinació entre les tres oficines d’habitatge de l’administració: ajuntaments, Consell Insular i Govern Balear. I cal crear equips interdisciplinaris de treball. 

Cal una visió integral per fer ús de les competències que pertanyen a les diferents admnistracions, amb l’objectiu comú d’aglutinar les diverses àrees implicades: urbanisme, atenció social i habitatge (sense oblidar l’ocupació i els ingressos o la manca d’aquests).

Cal reconèixer els nivells actuals de pobresa (sumats als invisibles i als pobres crònics), que no coneixen o no es plantegen acceptar l’ajuda dels serveis socials: nous pobres amb estudis i famílies afectades per la crisi de la covid.

Cal repensar els serveis socials i d’ocupació. Convé entendre cada grup de forma independent, segons les seves característiques particulars i enfocar la feina que es faci pensant en les seves diferències, i no tenir un únic calaix de sastre.

Cal apostar per polítiques que aprofitin els recursos existents: habitatges buits, solars buits, establiments buits, etc. 

Cal treballar el cens de forma constant. No abandonar els estudis: primer recollir dades i després dissenyar bones polítiques. 

Cal impulsar la nova cultura de l’habitatge des del municipalisme: garantir els drets en l’àmbit local per després actuar conjuntament des de l’àmbit general.

Cal dividir el mercat de l’habitatge en diferents sectors i crear habitatge de lloguer de promoció pública.

Cal ampliar les formes tradicionals d’accés a l’habitatge (protecció oficial i lliure mercat) amb noves fórmules, com les cooperatives d’habitatge.

Cal respondre a la necessitat d’un lloguer segur que tenen tant propietaris com llogateres. El programa de lloguer ètic dona seguretat als propietaris, garantint tranquil·litat quant al pagament i manteniment de l’habitatge.