29 març Votam en contra de recuperar el toponim de la nostra ciutat en castellà
Quasi totes les qüestions no s’han de veure des de una sola perspectiva, les hauríem d’afrontar des de diferents punts, com els històrics, gramaticals, tècnics i legals.
La forma oficial d’un topònim és aquella que ha estat fixada com a tal per l’autoritat competent. L’oficialitat d’un topònim obliga a l’ús de la forma establerta per part de totes les institucions oficials i en tots els documents oficials, considerant entre aquests la retolació. En el cas de les Illes Balears, encara que hi hagi dues llengües oficials, la legislació estableix clarament (Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística a les Illes Balears) que els topònims tenen com a única forma oficial la catalana, per la qual cosa no hi ha cap possibilitat d’utilització d’una forma no catalana en els usos indicats.
Gabriel Bibiloni i Canyelles, doctor en Filologia Catalana, professor titular del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears.
Ara anem a l’argument històric, un informe de l’acadèmia de la Història creada al 1738 per Felip V, proclamà el nom de Mahó, que segons aquesta acadèmia venia del púnic i del llatí, provat documentalment des de principis del segle XIV, contràriament al nom en català de Maó que es pot circumscriure a la reforma feta a principis del segle XX.
Però la UIB, tira més enrere en el temps, que l’acadèmia de la història per donar suport a la validesa al nom en català de Maó sense H. En un informe de principis d’aquest segle actual de la UIB, que compta amb grafies trobades i documentades del segle XIII, amb el nom de Maó Maon, Maone i Maona, totes elles sense H. I atribueix l’origen etimològic d’aquest topònim al nom
compost de Portus Magonis, pel general cartaginès Magó, en els segles II i III abans de Crist.
Segons Joan Miralles, catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de les Illes Balears i doctor en Filologia Catalana, que va presidir la Comissió tècnica d’assessorament lingüístic, va admetre que la forma Maho amb H començà de forma aleatòria a partir del segle XIV i en funció de qui ho escrivia. (casualitat que aquí tornem a la part anterior on diu que en es mateix segle XIV, on he dit abans que l’acadèmia de la historia creada per felip V, ja van començar a incorporar sa lletra H)
Totes les llengües de cultura han modernitzat les seves ortografies, normalment al llarg dels segles XIX i XX, a fi de disposar d’un model ben fixat i inequívoc, permetés a les dites llengües assolir les funcions que els corresponen en la societat actual. La manera de grafiar les paraules en català presentava una certa fluctuació, que la codificació ortogràfica moderna es proposava
eliminar.
La comunitat lingüística catalana va fer aquest procés l’any 1913, amb la publicació de les Normes Ortogràfiques per part de l’Institut d’Estudis Catalans, institució oficial creada per a aquesta finalitat. Un d’aquests punts de fluctuació era el cas de la h intervocàlica no etimològica, que era una manera d’indicar que les dues vocals es trobaven en hiatus (no diftong).
Així les grafies rahó, construheix, vehí o cohent alternaven amb raó, construeix, veí o coent. Un dels punts de la reforma ortogràfica de 1913 fou l’eliminació sistemàtica de la h intervocàlica no etimològica (raó, construeix), alhora que es mantenia l’etimològica (prohibir, coherent). Aquest canvi responia a una voluntat de simplificació, tendència que igualment s’havia seguit en altres llengües romàniques, i que afectava també altres punts de l’ortografia, com la substitució de la y per la i o la supressió de la h en els mots acabats en–ch. El cas de Maó és un dels implicats en aquest criteri ortogràfic.
L’examen detingut de les cartes nàutiques dels segles XIV, XV i XVI en què apareix el topònim ens dóna una idea de la diversitat d’usos gràfics. De les 69 cartes o portolans que hem tingut en compte en un examen bastant exhaustiu, 60 registren el topònim sense h, i 6, amb h.
La forma Mahó, amb h, que era usada abans de la reforma ortogràfica de 1913, és un cas de paraula amb h intervocàlica no etimològica, que a partir de la dita reforma i d’acord amb les normes vigents ha d’escriure’s sense la lletra h. Tots els casos que es puguin aportar de documentació del topònim amb h anteriors a la regularització ortogràfica de 1913, o tots els casos posteriors que apareixen escrits sense respectar el criteri establert en aquell moment, no tenen valor a l’hora de determinar la forma correcta, perquè aquesta només es pot establir a partir de les normes ortogràfiques ara vigents. Conclusió A la vista de totes les consideracions precedents, l’única forma oficial del topònim que tractam ha de ser la forma catalana, i aquesta, d’acord amb la normativa ortogràfica en vigor, no pot ser altra que Maó.
No Comments